Maiols – Can Planas de la Roca, qüestió de coratge polític (En resposta al Sr. Ros, de CiU)

“En l’actualitat el coratge polític - és a dir, les actituds necessàries per a prendre decisions arriscades de difícil comprensió per part de la gent - és més difícil que mai. I això es deu al fet que la nostra vida diària està cada cop més tan sotmesa a l’impacte de les comunicacions massives que qualsevol acció impopular o poc corrent provoca una tempesta de protestes”. Això ho deia un dels grans polítics del segle passat i continua essent vàlid, més que mai, a dia d’avui. A la Roca del Vallès necessitem de molt coratge polític per a prendre una decisió sobre els Maiols i Can Planas. Al nostre municipi al 2003 tenim la responsabilitat de gestionar un planejament urbanístic que es va fer amb criteris dels anys 80, amb una sensibilitat medi ambiental, un model de sostenibilitat i unes problemàtiques de creixement totalment diferents a les d’avui, i els plans parcials dels Maiols i de Can Planas en són el millor exemple. Per aquest motiu totes les forces polítiques amb representació municipal vam decidir crear a finals del juliol passat una Comissió de Territori per a estudiar, analitzar a fons i fer propostes a aquests plans, entre d’altres. La metodologia tradicional per a prendre bones decisions és tan senzilla com de sentit comú: informar-se, analitzar el problema, identificar les alternatives, avaluar els beneficis i inconvenients de cadascuna i finalment fer una recomanació. Ara bé, sembla que el Sr. Ros amb la presentació d’una moció unilateralment al ple d’aquesta setmana per a fer un recurs contra el projecte de Maiols – Can Planas vol que es prengui primer una decisió i que després la Comissió de Territori es dediqui a justificar-la. Aquesta no és la millor forma de treballar. O potser el que vol és evitar que la Comissió treballi i arribi a conclusions que no li agradarien. De moment ja hem realitzat les dues primeres reunions i sembla que hi ha com a mínim tres punts d’acord. Primer, el pla parcial dels Maiols és un nyap per molts motius. Segon, hem de preservar el màxim possible la riquesa natural dels Maiols i Can Planas. I tercer els propietaris dels Maiols –amb un pla parcial aprovat definitivament al 94 pel govern de CiU d’aleshores– podien començar a construir-hi de forma immediata i ja fa 9 anys que estan esperant. A partir d’aquest punt les opinions divergeixen: tots acceptem els drets adquirits als Maiols però no tots estem d’acord sobre els drets dels propietaris de Can Planas. Segons el Sr. Ros de CiU no tenen dret a res. Ara bé, això no ho decideix qualsevol, per a prendre aquestes decisions hi han els juristes municipals i els jutges. Els serveis jurídics de l’Ajuntament (on hi ha participat com a mínim 3 persones diferents de l’Ajuntament) i l’informe de la Comissió d’Urbanisme són totalment coincidents i han redactat i signat informes positius (amb la responsabilitat que això els implica) a favor de la proposta presentada pel nostre grup municipal, on es reconeix que si que hi ha uns drets del propietari: Can Planas és un pla parcial urbanitzable no delimitat (amb la qualificació de la nova Llei d’Urbanisme de Catalunya) i els promotors d’aquesta zona hi podrien construir quan es presentés i s’aprovés a l’Ajuntament un pla parcial de delimitació. Es pot fer obstruccionisme des de l’Administració però no per un temps il·limitat, ni sense córrer el risc de ser denunciat davant un jutge: hem de ser realistes i, tan si ens agrada com si no, als Maiols com a Can Planas s’hi acabaria construint. Que els propietaris de Can Planas no tenen drets o que són “terrenys rústic protegit d’especial protecció ecològic i paissagístic” es pot escriure, ras i curt, en un diari però una altra cosa és signar l’informe jurídic, amb les responsabilitats que implica. Els temes jurídics són molt complexes i no es pot actuar a la lleugera. Per a mostra un botó: a la Roca ens hem trobat amb el recurs presentat per un senyor del carrer Espronceda que és propietari d’una parcel·la dintre del sector de Can Planas i un jutge ha dictaminat que la seva finca s’ha de qualificar com urbana (i per tant hi pot construir quan ho desitgi), una parcel·la que segons el Sr. Ros és “sol rústic protegit d’interès ecològic i paissagístic”. És en els moments de dificultat quan ha de sorgir el coratge polític. Lo fàcil era fer obstruccionisme als dos projectes però era tan fàcil com inútil. Lo inviable econòmicament era indemnitzar als propietaris perquè amb les romanents de tresoreria de 10 anys de l’Ajuntament (sense fer cap inversió) no hi hauria prou per compensar els propietaris dels Maiols i molt menys si hi afegim Can Planas. Lo agosarat era fer una proposta que minimitzés l’impacte l’entorn natural de les noves construccions i maximitzés les cessions i compensacions, amb l’acceptació dels propietaris. Perquè també ho hem de dir ben clar: sense l’acord dels dos propietaris no s’hauria pogut presentar aquesta proposta ni cap altra. Des de l’any 91, de l’aprovació del pla general, la nostra formació ha estat treballant per a buscar una alternativa al projecte dels Maiols. I vam arribar a la solució proposada després d’un llarg i intens treball en el qual hi ha participat l’Escola d’Arquitectura del Vallès, els juristes i tècnics municipals, el prestigiós arquitecte Borja Carreras, els serveis jurídics i tècnics del Departament d’Urbanisme i finalment la Comissió d’Urbanisme de la Generalitat de Catalunya. Tots, sense excepció, han avalat amb entusiasme la nostra proposta per als Maiols – Can Planas. A qui hem de creure quan es crítica la bondat d’aquest projecte: a totes aquestes persones o bé al Sr. Ros? El canvi de planejament implica importants beneficis pel municipi: cessió del 76% del sol, increment de zones verdes i forestals en 106.000 m2, increment de zones d’equipaments públics en 52.000 m2, reducció de l’edificabilitat en un 11%, reducció de sol privat en un 27%, la recuperació del parc de la Font de Can Planas, la urbanització d’un parc al Torrent d’en Pipa, l’arranjament d’un passeig fluvial des del carrer Església fins al camp de futbol vell i la cessió de la casa de Can Planas i els elements prehistòrics situats a la finca. Tots són beneficis amb criteris medi ambientals moderns: permeten minimitzar l’ocupació del territori, compactar les edificacions, s’ocupa molt menys bosc, s’amplia l’espai públic i es construeix menys encara que es fan més habitatges més petits. Aquest és un tema transcendental per al bon desenvolupament del municipi i fa 12 anys que en parlem a la Roca. Ens sorprèn que CiU en tot aquest temps no hagi presentat per escrit ni una alternativa, si és que n’hi ha. No ha presentat, ni publicat cap proposta: ni als mitjans de comunicació, ni al butlletí municipal, ni s’ha lliurat a l’Ajuntament. Res, cap document on es concreti una alternativa amb unes directrius tècniques i jurídiques, encara que temps no n’hi ha faltat. Alguns comentaris de paraula si que s’han fet encara que amb la boca petita. Dir amb lleugeresa que modificant el pla general es pot solucionar tot és enganyar a la gent perquè el canvi del pla general no és una vareta màgica que ho permet tot i que no té en compte la història i els drets antics. O bé, dir que l’edificabilitat dels Maiols es pot traslladar al pla de la Molinada, sense tenir en compte la voluntat dels propietaris, la complexitat de gestió d’un pla amb 70 propietaris, sense analitzar si és viable urbanísticament encabir-hi tots els m2, és vendre impossibles. I en tot cas que passaria si el projecte del Maiols – Can Planas s’aconseguís retirar? Doncs tornaríem a la situació d’inici però pitjor perquè amb la nova llei d’urbanisme es simplifica el procés de desenvolupament d’aquests plans. Dit d’una altra forma, en tres mesos començarien les obres als Maiols i en uns pocs anys (segons les traves que aconseguís posar l’Ajuntament) es farien les obres de Can Planas, però sense la capacitat de liderar el procés i amb una capacitat de negociació totalment escapçada que faria perdre una bona part dels beneficis abans esmentats. Aquesta és la qüestió del coratge polític: volem una solució a un problema (i sobre la taula ara mateix hi ha una única proposta, la del PSC-GiR) o volem buscar problemes a una molt bona solució, per no acabant solucionant res. Avui el coratge polític és més difícil que mai, com deia en J. F. Kennedy. PD Els informes i documents mencionats en aquest article es poden trobar a la web municipal http://www.laroca.org/