Commemoració del 75è aniversari de la 2a República Espanyola

“Por mi parte yo vivía en pleno entusiasmo de la juventud. El advenimiento de la República yo lo veía en grandes proporciones. Para mí los ricos iban a desaparecer, todos los trabajadores agrícolas recibirían tierra y no serían explotados más por los terratenientes; en las fábricas los obreros recibirían sueldos sustanciales, serían respetados y vivirían sin ninguna clase de miseria. Las escuelas estarían abiertas para todos los niños y en las grandes escuelas todos los jóvenes podrían estudiar. Una cosa que tenía a pecho era que los curas no pusiesen más los pies dentro de los edificios de la enseñanza pública”. Amb aquestes paraules, carregades d’il·lusions i esperances de canvi, de les memòries de Joan Escuer vam obrir l’acte de commemoració del 75è aniversari de la 2a República Espanyola, organitzat des de l’Ajuntament de la Roca, en nom de tots els grups polítics del consistori municipal i amb la col·laboració de l’Associació d’Amics de l’Arxiu de la Memòria Popular. Per a molta gent el 14 d’abril de 1931 va ser probablement un dels dies més emocionants de la història contemporània d’Espanya. I per a molta gent la 2a República es va convertir en símbol dels valors de la igualtat política i la igualtat social. Va ser una època políticament molt complexa: hi havia molt poca experiència democràtica, amb grans diferències socials i econòmiques, amb una societat endarrerida i amb importants poders fàctics molt conservadors que es resistien a perdre els privilegis. En aquest context la 2a República va promoure un programa de canvi social de gran abast, de profundes transformacions econòmiques, socials i culturals. Va engegar la reforma agrària, la separació de l’Estat i de l’Església, el control democràtic dels cossos armats, una ambiciós programa educatiu i el reconeixement de drets socials i econòmics que foren les bases del que avui coneixem com a Estat de Benestar. Va obrir la porta a la participació política de les dones, que van conquerir el dret a vot. Va legalitzar el matrimoni civil i el dret al divorci. I també va aprovar els Estatuts d’Autonomia de Catalunya, Euskadi i Galícia elaborats per iniciativa dels territoris que aspiraven al seu autogovern. Una època de lluita política apassionant que va intentar amb molta ambició una revolució política democràtica i una reforma social profunda. Malauradament la 2a República no va tenir un final reeixit: va ésser truncada pel cop d’estat del 18 de juliol de 1936 encapçalat, entre d’altres, pel General Francisco Franco, que va degenerar en una guerra civil i en la divisió radical de la Societat espanyola. Amb l’enfrontament de territoris però també de veïns, amics i, fins i tot, famílies. I quan dic de la societat em refereixo a Espanya, a Catalunya i també a la Roca, on la gent més gran ens recorda aquesta divisió i enfrontament radical. Durant els darrers mesos hem viscut uns temps políticament molt agitats on s’ha estat coent un conflicte territorial i de d’idees. Avui, més que mai, ens sembla especialment oportú recordar la 2a República, amb l’objectiu d’aprendre la lliçó de la història, aprendre dels errors que no s’han de tornar cometre (que en van haver d’importants) i d'allò que mai no hauria de tornar a passar. Sorprèn però que el coneixement i divulgació d'aquest període històric tan important per a comprendre la societat en què vivim avui, hagi estat obviat durant tants anys. Sens dubte ens cal reforçar, dia a dia, la cultura democràtica a Espanya i un dels punts clau és la recuperació de la memòria històrica. Això és el que vam intentar fer amb aquest acte, amb la inestimable col·laboració de l’historiador Joan Garriga que és un gran coneixedor d’aquest període històric a Catalunya i a la comarca. I amb l’Agustí Corominas, veí de la Torreta, mestre i productor de vídeos divulgatius, com el documental sobre els mestres de la República que va passar fa poc el Canal 33 i el que vam poder visionar en aquest acte, titulat “Visca la 2a República” produït pel programa de Memorial Democràtica del Departament de Relacions Institucionals de la Generalitat de Catalunya, a qui vull agrair que ens hagi autoritzat la projecció d’aquest documental per primera vegada a Catalunya. La investigació de l’historiador Joan Garriga ens va recordar alguns detalls d’aquest període a la Roca del Vallès. Per exemple que els Alcaldes de la Roca durant aquest període van ser tots de dretes, concretament de la Lliga, partit que va donar suport al cop d’estat (podeu trobar més informació al “Diccionari biogràfic dels alcaldes del Vallès Oriental 1901-2000”). O que la Roca tenia aleshores uns 2000 habitants i que va acollir moltes persones, unes 300, que fugien de la guerra tal i com està documentat a l’arxiu municipal. Ens va recordar que van ser assassinats varis roquerols durant la guerra: l’alcalde Sadurní Pujadas i els germans de Moner a mans dels republicans. I el Sadurní Pujadas (cosí de l’anterior) afusellat al camp de la Bota pels nacionals. O també ens va descobrir informes de l’exèrcit nacional -elaborats molt probablement per espies roquerols-, en els que es detalla la intensa activitat de tropes republicanes en el nostre municipi que va utilitzar terrenys sota el castell com a aparcament per a fins a 800 camions militars o la zona de can Tonico com a camps d’entrenament. Han passat 75 anys i encara hi ha molta història que està esperant esser descoberta als fons documentals, en especial a l’arxiu municipal que tal com ens recorda en Joan Garriga disposa de molta i molt bona documentació de l’època.

La Maternitat d’Elna

El passat 15 de maig vam inaugurar la commovedora exposició sobre “La Maternitat d’Elna – Bressol de l’exili 1939-1944”, un homenatge a l’obra de la jove mestra suïssa Elisabeth Eidenbenz que després de la guerra civil espanyola va organitzar en la vila rossellonesa d’Elna, una maternitat on van poder atendre les parteres procedents dels camps de concentració. El 26 de gener de 1939, Barcelona va caure en mans dels franquistes, la guerra estava perduda i va començar l’exili per a milers de refugiats de tots el racons de l’Estat espanyol que s’havien refugiat a Catalunya al llarg de la guerra fugint de l’exèrcit franquista. La immensa majoria d’exiliats van ser internats per l’Estat francès en els oficialment denominats “camps d’acolliment”, veritables camps de concentració sense cap condició sanitària vigilats per tropes senegaleses. El fred, la mala alimentació i la deixadesa dels oficials al càrrec van afegir a la pena de l’exili penalitats inhumanes. Nombroses dones ingressades al camp es van veure obligades a donar a llum en pèssimes condicions en unes cavallerisses de Perpinyà. La mortaldat en aquests casos era elevadíssima: si no moria el nadó, moria la mare i, si no, tots dos. Més del 90% dels nadons no sobrevivien. Davant aquesta situació, Elisabeth Eidenbenz, una jove mestra suïssa que havia seguit la guerra civil atenent els infants refugiats al bàndol republicà, va organitzar en una residència campestre abandonada a la vila d’Elna una maternitat on atendre les parteres procedents dels camps i els seus fills. Amb pocs recursos però amb molta il·lusió, van aconseguir que més del 90% dels nadons sobrevisquessin. Hi van néixer 597 infants, la major part fills de republicanes arribades a l’exili des de Catalunya, tot i que també hi havia infants jueus i d’altres procedències. La maternitat d’Elna no és un record d’una experiència dramàtica sinó que, tot i la cruesa del moment, és un cant a la vida i a l’esperança, com ens diu l’Alcalde d’Elna, Nicolàs Garcia, que ens va acompanyar a l’acte. Va ser una experiència tan intensa que tots els fills nascuts a Elna s’anomenen a ells mateixos germans, fills d’una segona mare l’Elisabeth Eidenbenz (l’Isabel com l’anomenaven col·loquialment perquè els costava pronunciar el seu nom).

També ens va acompanyar l’Assumpta Montella, autora de l’exitós llibre “La maternitat d’Elna: bressol dels exiliats” , que ha aconseguit donar a conèixer l'experiència de la maternitat d’Elna. El Nicolàs i l’Assumpta ens parlen de l’Elisabeth, que encara viu a Austria i que té cap a 94 anys, com una persona amb una enorme humanitat, que diu que no mereix cap reconeixement, que simplement va fer el que creia que havia de fer i que, fins i tot, insisteix que no la va fer prou bé perquè podia haver salvat més nens. Els que tingueu interès en aquest tema teniu l’oportunitat de gaudir-ne fins al 3 de juny, data en la que presentarem el llibre “Éxodo” guanyador del Premi Romà Planas i Miró de l’Arxiu de la Memòria Popular. Aquest dia tindrem l’oportunitat d’escoltar el commovedor testimoni de la Remeis Oliva, autora del llibre, que va estar internada en un camp de concentració a França i va tenir un fill a la maternitat d’Elna. Gràcies a la col·laboració del programa Memorial Democràtic del Departament de Relacions Institucionals de la Generalitat de Catalunya per a donar-nos l’oportunitat de gaudir d’aquesta excel·lent exposició.

25 anys de l’escola de la Torreta

Enguany l’escola de la Torreta compleix 25 anys: el curs 1981-82 a petició dels pares i mares, es constitueix el col·legi públic amb independència administrativa i pedagògica. Tota escola fa créixer el seu entorn a nivell humà i de teixit social i l’escola de la Torreta n’és un gran exemple, amb la seva participació i impulsió de nombroses activitats culturals, pedagògiques i festes populars. A més, ha estat i és una escola molt implicada amb la resta del municipi de la Roca per tal d’aconseguir la integració de tots els ciutadans i ciutadanes. Han estat moltes les persones que han fet possible tot aquest camí, el qual a vegades ha estat més costerut i en altres ocasions més planer. Fa 5 anys, quan sols hi havia 9 nens al primer curs, la principal preocupació era que no el Departament d’Ensenyament no tanqués l’escola de la Torreta. Avui a P3 hi ha 28 nens i els reptes de futur, en els que estem treballant des de l’Ajuntament, són la construcció d’un nou edifici amb dues línies que integri els tres edificis actuals i que ofereixi un equipament modern amb un bon gimnàs, menjador i biblioteca. I alhora plantejar una escola bressol en el lloc de l’escola infantil del carrer Canàries. Des d’aquestes línies encoratjo a totes les persones que en aquests moments estan vinculades a l’escola a seguir treballant amb la mateixa intensitat i energia que ho han fet sempre i continuar fent l’escola de la Torreta un espai familiar i entranyable per a tot el barri.